Aquest treball pretén donar un mètode que permeti descongestionar una ciutat en aquell moment en el qual l’embús és tant compacte que cap vehicle es pot moure en cap direcció. Aquest fet perpetua l’embús en el temps perquè en lloc de permetre el flux de vehicles necessari perquè arribin a les seves respectives destinacions o que puguin abandonar la ciutat, els deixa immobilitzats.
El mètode explota la lògica de resolució dels puzles de forat, els quals seria impossible resoldre sense un lloc buit. Evidentment, es tracta d’un mètode teòric que ha de servir per trobar una solució ad-hoc en una ciutat singular. No pretén donar una solució de caire generalista sinó aportar una idea que s’haurà de desenvolupar, adequant-la a cada cas.
Abans d’entrar en matèria, es presenten una sèrie d’idees a tenir en compte. Algunes són més obvies que d’altres, i totes formen part de la motivació d’aquest mètode. En aquest document, s’ha optat per una lectura fàcil en detriment de rigor absolut dels enunciats.
- Tota ciutat té una capacitat finita per albergar vehicles.
- Una vegada s’ha assolit la capacitat màxima només es pot esperar que els vehicles que vulguin marxar ho facin i ajudin a descongestionar la ciutat.
- La màxima mobilitat existirà amb el menor nombre de vehicles circulant, i es donarà de manera inversa a la màxima capacitat, que existirà quan hi hagi el major nombre de vehicles circulant.
- Si una ciutat té una capacitat d’encabir n vehicles, i el mínim de vehicles circulant és 0, la capacitat mitjana serà de n/2.
- És impensable que es pugui mantenir el trànsit al voltant del valor de capacitat mitjana. La pressió poblacional i el dèficit d’infraestructures sempre faran que aquest es vegi superat en escreix. Per això, s’ha de buscar un valor òptim comprès entre la capacitat mitjana i la capacitat màxima (moment de mobilitat mínima). Això es tradueix en buscar aquell punt on hi hauria el màxim de vehicles possible sense que s’arribessin a aturar.
- La circulació de vehicles és dinàmica, i és molt difícil mantenir-la en un valor fix.
En aquest document s’ha escollit un model de ciutat extremament regular, similar a l’eixample de la ciutat de Barcelona, Espanya. La raó és poder centrar-se en explicar la idea principal, en lloc d’estudiar els possibles casos singulars.
vista d’una part de l’Eixample de Barcelona
Discussió
Imaginem una ciutat en la qual s’ha arribat al màxim de capacitat, i per tant, que té el mínim de mobilitat. En aquesta situació, cap vehicle que estigués fora de la ciutat, esperant per entrar, podria fer-ho. Per tant podríem barrar-los el pas temporalment tot esperant que la ciutat es descongestionés sense ocasionar-los més perjudici del que ja tindrien. Arribada la situació de congestió total, el primer a fer és impedir l’entrada als vehicles que encara no han entrat.
En aquest punt, seria molt còmode poder eixamplar els carrers per tal de que els vehicles que estan atrapats, recordem que les entrades estan tancades, puguin arribar al seu destí, en especial aquells que busquin les sortides, que són els que ajudaran a que el col·lapse desaparegui. Atès que els carrers no poden eixamplar-se, això s’ha d’haver previst abans, i deixar espais lliures de circulació per a poder obrir-los al trànsit en cas de col·lapse.
La idea és deixar un carril lliure de trànsit i organitzar-ho de manera que aquest carril estigui a la banda on, a la cruïlla següent, es trobi un carrer en aquell sentit. Això fa que, en aquest model, les illes es trobin rodejades de manera alternada d’aquesta zona lliure de circulació.
En les figures 1 i 2 es pot veure, en vermell, aquestes zones lliures de circulació.
figura 1
figura 2
En el moment que les zones lliures de circulació estan actives, les cruïlles fan un gest (figura 3) que ajudaria a reduir la velocitat de circulació en els moments que hi hagi trànsit molt fluït.
figura3
En canvi, quan tots els carrils estan oberts perquè hi ha col·lapse, a les cruïlles no hi ha confusió possible amb els carrils. Això es pot observar a les figures 4 i 5.
figura 4
figura 5
En el moment que s’ha arribat al col·lapse, s’obren els carrils restringits (figures 6 i 7).
figura 6
figura 7
Llavors, els vehicles que volen girar a la cruïlla següent i els que volen avançar alguna posició es situen al carril buit (figura 8). Això fa que a les cruïlles, que és allò on hi ha vehicles aturats en direccions diverses, puguin avançar. En aquest moment el trànsit torna a fluir i l’embús es dissipa.
figura 8
Després de l’estona que sigui necessària, quan hagin marxat prou vehicles de la ciutat, es tornarien a tancar els carrils lliures de circulació. Si el trànsit continués estabilitzat, es tornarien a obrir les entrades a la ciutat.
Amb aquest mètode es pot descongestionar una ciutat de manera més efectiva. També s’evita la pol·lució dels vehicles que queden fora de la ciutat, esperant que es tornin a obrir les entrades. I a aquests vehicles tampoc els representa un perjudici que no haurien tingut d’haver pogut entrar a la ciutat.
La superfície que es perdria utilitzant aquest mètode es pot visualitzar en les figures 9 i 10. S’ha de tenir present que és un valor aproximat, atès que en tractar-se d’un esquema teòric, no s’han tingut en compte els girs dels vehicles.
figura 9
figura 10
Tot i que el càlcul de la pèrdua capacitat que es tindria habilitant aquests carrils lliures de circulació haurà de ser calculada per a cada cas concret, per al model plantejat s’aproxima al valor que es calcula a continuació.
Si L és la longitud d’un tram de carrer, W és l’amplada de carril, nstr és la quantitat de trams de carrer, njun és la quantitat de cruïlles i nlan la quantitat de carrils que hi ha.
La superfície total de que es disposa entre cruïlles i trams de carrer és:
I la superfície que es perd és:
Atès que la pèrdua de superfície transitable a les cruïlles és bastant inferior a la dels trams de carrer, es pot aproximar que la superfície total que es perd és una mica inferior a la superfície total dividida entre el número de carrils.
Per tant, per valors nlan > 1, sempre es superarà la capacitat mitjana.
Resum
El procediment per controlar el trànsit seria el següent:
- Es té la ciutat oberta al trànsit fins que els indicadors de control indiquen que s’ha entrat en col·lapse.
- Es tanquen les entrades de la ciutat. Els usuaris que es quedin a fora, inevitablement farien cua a dintre. A més a més, la pol·lució no es concentrarà en l’interior de la ciutat. Les sortides continuen obertes.
- S’obren al trànsit els carrils lliures de circulació (en vermell), permetent un flux en la direcció apropiada per començar a descongestionar la zona.
- Quan els indicadors de control del trànsit avisen que el nombre de vehicles que han abandonat la zona col·lapsada és suficient, es tanquen al trànsit els carrils lliures de circulació.
- Quan ja no hi ha indicis de col·lapse, es tornen a obrir les entrades a la ciutat.
A banda d’aquest procediment, hi ha diverses accions complementàries que poden ajudar a prevenir un col·lapse de trànsit.
- Dirigir el trànsit a través de carrils de destinació concreta (només recte, o només a la dreta, etc.).
- Cobrar un impost especial per circular per àrees molt massificades, com es fa al centre de Londres.
- Delimitar els carrils de circulació.
- Crear sentits de circulació alternats com a l’Eixample de Barcelona.
- Disposar d’una quantitat suficient de semàfors i d’agents per regular el trànsit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada